TOMA CASTANYA!

Davant les contínues males notícies (tendència partidista cap a la dreta de TVE, les evidències de manipulació en els preus per part de les grans benzineres, la imminent vaga general, etc...) sempre va bé uns instants -encara que siguin uns segons- de plaer visual i, perquè no, de 'bonrollisme' interior. Jo potser soc el primer en criticar les coses, en donar missatges negatius, etc... i de veritat us dic que faig l'esforç en canviar aquesta espiral de discurs tràgic. Doncs res, aquí un petit 'xute'. Bona Castanyada!

RIEN NE VA PLUS

Avui hi ha un Ple Municipal al nostre poble on, entre d'altres temes, es farà el sorteig per decidir els membres que compondran les meses electorals de dintre de 4 setmanes. Potser pensareu que és una mica friki, però tot i ja haver estat escollit en més d'una vegada, m'agradaria tenir la 'sort' de tornar a ser escollit. Considero que sempre és una experiència enriquidora, i en aquesta ocasió ho és encara més. Té un plus amb el fet d'haver-se avançat, també pel fet de la crisi que ens envolta, i a més, pel gran tema de fons: el possible futur Referèndum per la independència.
Doncs sí, semblarà una tonteria, però estic una mica nerviós. A veure qui surt.... Per cert, en aquest sorteig hi ha moltíssima gent que hi juga.

L'AUTÈNTIC MARXISME

Sobre el tema del tabac, i la meva arxiconeguda aversió a tot el que tingui relació amb el 'plaer' de fumar, ja vaig fer una petita menció fa poquet. El que sobta una mica és que un dels personatges més influents en la meva vida sigui precisament una persona que fumava molt (i no estic parlant de Carrillo). És tracta de Groucho Marx. Recordo com, ja de ben petit, passava algunes tardes de dissabte veient les pel.lícules dels Germans Marx. Des de llavors no he parat de riure... Però bé, ara no em vull estendre molt, potser en un altre moment. El que sí volia compartir és un trosset d'una de les 13 pel.lícules dels Marx (Una tarda al circ), on precisament temes tan importants com l'optimisme i el sentit de l'humor passen per sobre de temes residuals com l'afició pel tabac o els tatuatges.

GLÜCKLIG

Deixant de banda la part publicitària, un bon exemple de comunicació  i sentiment per sobre de llengües i territoris. Snif! :

SOCIALISTES PERDUTS

N'hi ha molts que per més que s'esforcen no troben el camí.

EN PEKIN O EN POKON

Davant la rutina del dia a dia, les responsabilitats laborals, i la més o menys acceptació del que ens marca l'actual societat.... s'agraeix sincerament que passin coses peculiars que ens fan afrontar la vida , encara que per uns minuts, d'una manera més intensa i plena d'emotivitat. Si miro enrera, en aquests 37 anys d'existència, he conegut persones de tot tipus. La majoria d'elles, són persones normaletes, amb vides normaletes i expectatives normaletes. Bé, com jo. Ara bé, de vegades, m'he trobat gent que.. carai! reconec que realment ha valgut la pena conèixer, veure o sentir. Això em passa actualment amb vàries persones, just avui he visionat una gravació d'un programa de fa temps on surten 2 d'aquestes persones. Són 2 personatges públics totalment diferents. Però això no importa perquè fan perfectament la seva funció quan necessito trobar-me amb aquell món singular que molts cops necessito. Gràcies.

Quim Monzó i Andreu Buenafuente

TANTO FUE EL CÁNTARO...

Aquells que em coneixeu des de fa temps, sabeu que en el tema del tabac soc tan radical com amb el tema dels toros o la Monarquia. El que passa és que cada vegada que sento parlar sobre el tabac, o quan veig a alguna persona fumant immediatament em vénen imatges del passat. És com si això de fumar fos part d'altres èpoques. I és que en aquest tema penso que s'ha donat un gran pas en temes com la salut, el respecte i sobretot el sentit comú. Avui he llegit 2 notícies al diari sobre el tabac. Una d'elles destaca sobre l'altra, no fa falta que digui quina. Doncs això, sentit comú.

Multa por fumar en Girona

Estadísticas muertes fumadores

POQUES SORPRESES

Avui estem de ressaca electoral. Crec que això de tenir dos processos electorals a la vegada els hi treu la importància que realment tenen. Un dia d'aquests m'agradaria comentar els resultats. Però comentar-los per separat. Realment no m'han sorprès, i precisament escriuré unes línees sobre això. És més de lo mateix, la història dels bascos i els gallegs, i els seus resultats tant diferents.
De la mateixa manera, tampoc m'ha sorprès que em senti indiferent davant les celebracions del 12 d'octubre. De fet no participo ni comparteixo aquestes celebracions. 
I, canviant de tema, tampoc comparteixo moltes de les idees del nostre President. L'Artur Mas no m'ha sorprès en l'entrevista de Salvados. Però reconec que hi han hagut moments interessants. 

TERRITORIS INDEPENDENTS

De nou Johnatan Tepper i el discurs claret d'un economista sense res a amagar. Com sempre, us recomano tot el programa, sobretot a partir del minut 7:39.

WERT PARA CREER

En aquests dies de tantes sensibilitats i sentiments exterioritzats, s'agraeixen les manifestacions pacífiques. Una altra cosa és que, com tot, hi hagi gent a favor o en contra:

 "Señor Wert:
Soy catalán, nacido en un pueblo cerca de Barcelona. Mi padre es andaluz. Mi madre, murciana. Nadie en mi casa me ha adoctrinado, ni en un sentido ni en otro. Tampoco en el colegio, aunque le parezca mentira. Tengo amigos íntimos castellanoparlantes y me gano la vida pensando y escribiendo en catalán. Me siento catalán porque es donde he nacido, donde he crecido y donde me he realizado como persona. Para más señas, mi esposa es francesa y mis dos hijas mezclan alegremente tres idiomas sin más problemas que algún malentendido de vez en cuando.
En mi casa tampoco adoctrinamos a nuestras hijas, tampoco en el colegio (por cierto, Señor Wert, una va a una escuela pública y, la otra, a una concertada) ni tienen problemas para hablar en castellano, pensar...en catalán o ver la televisión en francés. Es una suerte y una riqueza poder tener no una, sino dos y hasta tres culturas, y sobretodo sentirnos propietarios de la capacidad de alternarlas, combinarlas y disfrutarlas. Lo que pasa, Sr. Wert, es cada vez que alguien como usted abre la boca, suben las acciones de la intolerancia. Lo que usted y los que son como usted dicen se mueve en la fina línea que separa a lo absurdo de lo fascista.
O sea, Sr. Wert, que aunque me da por reir, al final lo que consigue es darme miedo. Consigue que cada vez que cruzo la frontera de Catalunya haya más miradas extrañas. Consigue que gente que nunca ha pisado esta tierra la odie ateniéndose a sus argumentos, y no a las pruebas. Consigue que hasta yo, apolítico, charnego y felizmente tricultural, tenga infinitas ganas de perderle a usted y a todos los que piensan como usted de vista.
Por cierto, Sr. Wert, se lo digo sin acritud. Está invitado a pasar unos días en casa. Incluso estoy dispuesto a volver a sintonizar Intereconomía, si ello le hace sentirse más confortable. Verá en pocos días que sustenta ideas, cuanto menos, poco afortunadas. Y de paso, en confianza, le preguntaré cómo alguien como usted puede llegar a ser ministro. Se me antoja que detrás de esta pregunta hay una historia fascinante."

(Carta oberta de Rafael Navarro)

 

VERITAT DE LA BONA

"La bombolla es basava en la premisa política-ideològica que el mercat lliure no necessita regulació perquè ell mateix ja s'autoregula. (...) La situació es força seriosa. La banca d'aquells països que han estalviat (Alemanya,...) té problemes de pèrdues perquè ha invertit part de l'estalvi en actius americans ficticis. I la banca dels països que s'han enduetat (Espanya,...) té problemes de liquiditat perquè no pot retornar els crèdits. (...). La situació espanyola és millor que la d'altres països pel que fa al sistema financer, però és pitjor quan parlem del conjunt de l'economia productiva (...) les urgències són estabilitzar el sistema financer i encarrilar novament el sector inmobiliari. Però el veritable problema és establir les bases de la reforma de l'economia productiva (cosa que no s'ha fet amb prou valentia durant els anys de fort creixement)."                 

(Fragments del Llibre   No m'ho crec!  de Joan Majó, any 2009)                                         

DES-PRESTIGE EUROPEU

Torna el tema del Prestige. Aquest és una exemple més de responsabilitats voluntàriament diluïdes. De fet, semblant amb el que passa amb el somni europeu iniciat al 2001.

WERT GONYA

Vénen uns mesos/anys mogudets amb les intencions de l'actual Ministeri d'Educació. Les paraules del president de la FAPAC (aplega la majoria d'AMPAS de centres públics de Catalunya) són molt clares sobre el present i futur que ens espera. Aquí el link:

FAPAC i ministre Wert

HO SENTO. M'HE EQUIVOCAT. PERÒ TORNARÀ A SUCCEIR.

Aquests dies s'ha parlat molt, sobretot a Catalunya, del programa Bestiari Il.lustrat i del seu programa amb Jair Domínguez. De tot el que he vist, sentit i parlat, arribo a la conclusió de que efectivament tant la  nostra Televisió Pública Autonòmica com la Monarquia tenen una funció vital en les nostres vides. La primera serveix per donar veu a minories i majories de la nostra societat i cultura catalana. La segona, la Monarquia, serveix per...per...per...eh..... doncs...per això, per fer broma sobre ella.

Tot i que us recomano el programa sencer per tenir una visió més àmplia de qui és en Jair Domínguez. Fa uns dies es podia veure, però curiosament ha desaparegut de la xarxa...Potser si fós un vídeo matant elefants no hagués passat el mateix, no?.

WERT EDERO

No ho he pogut evitar. Necessitava parlar de les paraules del Ministre d'educació (per cert, Wert en alemany vol dir valor). Això de 'españolizar' ens ha fet tornar enrere, molt enrere. Una època que no he viscut i que de fet no m'agradaria viure. Però que al mateix temps no podem oblidar. Per a mi, aquest senyor té menys que valor 0, té valor negatiu. Molt negatiu.

 

                                                                       (dibuix de l'any 1937)

ABUELITA ABUELITA

M’explicava un company que porta vàries nits que no dorm bé. Bàsicament és deu als sorolls que fan per les nits els veïns de sota. Són joves estudiants d’uns vint anys que algunes nits es posen a clavar claus a la paret, a xerrar en veu alta o simplement arriben tard de festa. Tot això m’ha fet reflexionar sobre què fèiem nosaltres quan érem joves. Immediatament em ve al cap una pregunta: Hem de ser més benèvols amb aquests veïns pel fet de que nosaltres també hem estat joves, o hem de deixar aquest factor de banda? I potser més, hauríem de tenir el mateix criteri en altres situacions de la nostra vida? Jo pensava que quan ens fèiem grans ho vèiem tot més clar. Això de tenir cada vegada més vivències ens porta eterns conflictes interiors. Val més que ens imposem un criteri el més aviat possible perquè sinó petarem.

MARCATS PER SEMPRE

Hem anat a comprar roba esportiva per fer un regal. De seguida, i en contra de la meva voluntat, ens hem posat a mirar roba que fos de marca. 

Encara ningú m'ha sabut explicar quina és la línia que separa el que és de marca del que no. Les úniques repostes que he sentit són llistes de marques que pel que sembla són les marques bones, de qualitat. I com són les bones, s'ha de pagar per això. '...i punt', diuen.

CAMÍ COL.LAPSAT

Doncs sí, ho confesso, m'agrada molt el futbol, jugo cada 20 dies una 'patxanga' amb els amics, sóc culé i els meus fills tenen una samarreta del Barça. Ja des de petit he seguit aquest camí tan transitat, ple de clons meus i en el que poques vegades hi ha sorpreses. Ho sé, sóc poc original.  
Sovint penso en un parell de persones del meu entorn que estan a una òrbita ben diferent. Segurament han escollit aquest altre camí com a reacció davant l'esgotador run-run que fèiem la majoria. Primer, tinc un amic seguidor de l'Espanyol. Ara que penso més fredament, és qui posa una mica de sentit comú i objectivitat quan veiem junts partits del Barça (sí sí, ens acompanya sovint  a veure aquests partits). 
Després, tinc un company de feina que li agrada fer immersions a l'aigua. Doncs bé, quan de vegades ens explica que ha anat a la illa tal, a fer no sé quantes immersions i que ja pensa en la seva pròxima sortida potser dintre de 5 o 6 setmanes, realment veig felicitat i il.lusió, veig la passió personificada. I no importa si ell no sap diferenciar en Piqué d'en Puyol. Tot i que quan em va dir això l'altre dia, em va costar de superar-ho...bé, perquè ho he superat, no? 

MADE IN CATALONIA

Ahir vaig veure el programa de El Convidat de fa 2 setmanes. L'entrevista a Kilian Jornet ha estat senzilla, sense floritures, però amb un contingut amb molt de suc. Si doneu una ullada a les biografies que hi ha per la xarxa veureu que la seva vida és apassionant i extraordinària. Però quan els sents parlar transmet la serenor i la calma que a tots ens faria falta en aquesta vida en la que ens hem 'pujat': família, feina (els que tenen, clar), vida social, oci, etc... Tota la seva vida gira al voltant de la muntanya. De la mateixa manera que hi ha gent que ha escollit una vida que gira entorn a la feina, a la vida social, a les noves tecnologies, als seus fills, etc... En aquests últims 20 anys a molta gent se li omple la boca parlant de carreres professionals i coses per l'estil. M'agrada més sentir aquests que parlen i gaudeixen de la seva carrera vital. Ah, i si fossim als Estats units segur que ja hi hauria una pel.lícula basada en la seva vida.

USÁ Y TIRAR

En aquests dies ha sortit als mitjans de comunicació vàries notícies sobre com ens veuen els americans. Així, a 'vote pronto' em venen al cap algunes coses bones i algunes de dolentes sobre ells.

Les bones: Una llengua internacional. I, a més, tenen una petita part de la seva indústria del cinema i de la música que és molt bona (I no parlo només de èpoques glorioses del segle passat. Ara continuen sent els líders en aquests temes. Això donaria per fer centenars d'entrades al bloc...ja ho cuinaré més endavant). 
Les dolentes: la omnipresent doble moral (no deixen de sorprendre en infinitat de situacions i notícies on conviuen estretament el puritanisme i el llibertinatge més radical), les armes (en aquest tema és potser on més es diferencien  de nosaltres. Mai tindrem una cultura tan lligada amb la defensa del individu i la comunitat) i la pena de mort (aquest és el principal factor que em provoca una aversió tan forta a lo americà).

DESAFECCIÓN POLIGROSA

Ara es parla molt dels dos polis i el seu vídeo a youtube. Aquest episodi, com tots aquells del gran geni Charles Chaplin, té dosi de comèdia i tragèdia a la vegada. Ara bé, si haguéssim d'escollir, millor tenir el del segle passat. La seva indiscutible qualitat milloraria el nostre estat d'ànim (i, perquè no, també provocaria una venda massiva de crispetes que aumentarien el nostre PIB).

SOMRIURE NO PROGRAMAT

Ahir a la nit vaig marxar a dormir amb un somriure reconfortant i agradable. Vaig programar una visita mèdica pel meu fill a través el portal de l'ICS, i una vegada més, un joc de paraules. L'inici de la referència a la seva targeta sanitària és la combinació de les primeres lletres dels cognoms... formant una paraula graciosa. Sí, ja sé, és una tonteria, però a les tantes de la nit aquestes coses es magnifiquen.

I QUÈ AH!

Dintre de dos dies donaré un cop de mà a la família per muntar uns mobles Ikea(en aquest bloc està permès dir marques). Sempre ho he trobat un repte excitant carregat de certa tensió, misteri i dubtes, sense saber si el farem 'del tirón' o si n'hi haurà moments de crisi i desesperació. En qualsevol cas, tinc clar que al final ens en sortirem, encara que sigui a la nostra manera i no com diuen les instruccions. És curiós, ara que parlo d'això em venen imatges dels meus fills probant joguines noves. Realment no som tan diferents.

TIMO A YOIGO

El món involuciona cap a una era sedentària, fosca i deshumanitzada que mai hagués imaginat el naturalista Darwin. Recordo les paraules del professor Manel de filosofia al institut quan ens parlava d'allò de que 'l'home és un llop per a l'home', expressió d'un escriptor de l'any 200 a.c. però que el filòsof  del segle XVIII Thomas Hobbes va popularitzar. Una de les seves teories postulava que l'esència humana era l'egoisme, a través del qual el mateix home acaba sent el seu propi botxí. Ara mateix em venen al cap dos exemples actuals: La distribució de riquesa del món , i els pirates cibernètics. D'aquests últims la meva família ja ha patit varis episodis, com els temuts missatges no desitjats al mòbil i la conseqüent factura estratosfèrica.

ETERNAL MOONWALK

Bombolla immobiliària, falta de liquiditat, crisi financera, crisi de confiança, crisi de l'economia productiva, atur, retallades,...No teniu la sensació de que anem cap a enrere?:

ETERNAL MOONWALK     (veieu l'enllaç)

JO CULPO, TÚ CULPES, ELLA CULPA

Durant les 6 hores que vaig estar ahir per la tarda-nit amb l'Èric a urgències d'un hospital vaig pensar moltes coses. Lo primer de tot que vaig pensar era que, tot i que el meu fill estava malalt, jo tenia una estona per mi i per poder pensar en les meves coses. De seguida vaig començar a mirar la gent, els pares/mares i els fills. Cadascú amb la seva vida, els seus problemes, els moments de nervis i tendresa amb els 'peques',....  Però el que em va sobtar més va ser la noia que plorava mentre jugava amb la seva filla d'uns 4 anys. Al principi ho feia d'amagat però poc a poc ho exterioritzava més, fins que tothom es va adonar. Va arribar un punt que la noia ho va voler compartir i ho va fer extensiu als que allà hi erem. La seva filla petita estava dintre, la estaven curant perquè s'havia cremat la cara amb la sopa. De la seva explicació, era òbvi que no va ser culpa d'ella, però tenia un enorme sentiment de culpa. Vaig estar paralitzat molta estona. Em van passar un munt d'imatges pel cap (totes eren de moments reals viscuts amb els meus fills) que em portaven allà on la noia estava anclada: les caigudes espectaculars per les més de 10 escales de casa, del sofà cap a terra, del carro del súper cap a terra, els dits agafats a la porta, les perillosíssimes caigudes a la banyera... L'expressió de por, tristesa i ràbia d'aquella mare, era el sentiment de tots.

PARTIDES PRESSUPOSTÀRIES

Amb això de la 'fuga de cervells' i els pressupostos donaria per escriure i no parar. Cada vegada que sento el tema de retallades en Sanitat, Educació, I+D+i, etc.... en comptes de fer-ho en Defensa o despesa militar, em posso de mala llet. Potser des de fora del govern i del poder les coses es veuen més clares.

DEUDORS I ACREEDORS

Recentment hem sentit que gran part dels nous pressupostos anunciats pel govern de l'Estat estan subeditats als interessos del deute. Aquí us passo una imatge perquè tingueu present quins nivells té el nostre Regne.